Triatló B de Banyoles. Dels ànims 'deluxe' de Marcel Zamora al recital del CE Picornell

La novena edició del Triatló Internacional B de Banyoles va començar la nit abans, concretament a l’autocaravana del company Alex Carreras (va tenir la paciència d’acollir-me), situada just al costat de boxes. Sota un temporal que posava la pell de gallina, no fou la nit més plàcida possible, sobretot per una pregunta que ens fèiem. ¿Plourà durant la cursa? ¿Farà vent? Al final, sortosament, un dia radiant.

Amb l’aigua a 13,9 graus, l’organització va decidir (encertadament) reduir la natació al llac de banyoles de 2.200 metres a 1.500. Una bona notícia per tots (no és agradable nedar amb l’aigua tan freda) i especialment per mi, ja qué el sector aquàtic no és el meu favorit.

 A les 8.45 sona el tradicional clàxon i ens tirem tots a l’aigua. Com acostumo a fer, em vaig posar al costat dret per evitar tota la gentada (més de 500 participants vam iniciar la prova al mateix moment) i estaviar-me una mica el ball de bastons. A més de la dificultat afegida d’haver de saltar des d’un pedrís amb el risc de xocar amb una altre triatleta durant la capbussada.

No vaig afagar cap bon grup perquè la gent que em trobava nedava molt irregular i no seguien la traçada que jo considerava millor, i al girar la darrera boia em vaig quedar encaixat dins d’un grup que no em deixava gaire marge de maniobra per avançar.

La natació no havia estat per tirar cohets (197è lloc) però vaig sortir endollat a fer la transició i ja vaig començar la meva remuntada a l’estora que porta cap a boxes. Vaig continuar avançant gent a la bici, especialment quan la carretera enfilava cap amunt.

De fet, en un dels punts més alts del circuit vaig veure a Marcel Zamora (millor triatleta català de llarga distancia i cinc cops guanyador del Ironman de Nice) que em deia “Vinga, que vas molt bé!”. Sense dubte, un luxe que em va servir per apretar una mica més les dents… Després de 80 kilòmetres vaig marcar una velocitat mitjana de més de 38 km/h i el 57è millor parcial de la competició.

De seguida que vaig posar els peus a terra (per mi aquest és el moment més crític i important del triatló), vaig veure que podria portar un ritme alegre durant els 20 kilòmetres del sector atlètic (són tres voltes al voltant del llac).

Em va sorpendre la quantitat de gent que vaig veure abandonant en aquest darrer sector (també moltes desqualificacions), el que deixa clar que aquest és un esport duríssim. Però tot és molt més fácil quan escoltes el crits d’àmims dels amics que et donen ales: Aura, Vero, Octavi, Oriol, Anna, Cristian, Roger, Tati… 1h 20’ a la cursa a peu per fer un temps final a meta de 3 hores 54 minuts 27 segons (67è classificat).

Però el millor encara havia d’arribar. Just traspassar l’arc d’arribada, em van comunicar que Joan Monguillot (el nostre estimat coach) havia guanyat la cursa i que el CE Picornell havia quedat primer per equips (amb el citat Joan, Àlex Carreras i Ricard Marí). Puntuen el tres primers de cada equip, però el meu quart lloc també em va saber a glòria. Un dia rodó!