Artículos arueda.com: Test de las Newton Gravity

Probamos las Newton Gravity en la maratón del Challenge Costa de Barcelona-Maresme, con un resultado más que satisfactorio. Sólo falló mi musculatura, pero corroboré que las Newton son las zapatillas más eficientes que he probado jamás. En esta foto, podéis ver como entro con el metatarso, en vez de hacerlo con el talón, como es habitual en las zapatillas tradicionales.

Aquí podéis leer el artículo:
http://www.arueda.com/prueba-zapatillas-newton-gravity/

Artículos arueda.com. Test de la Canyon Speedmax (2ª parte)

Segundo y definitivo test de la Canyol Speeedmax CF 8.0 SL, esta vez sobre los 180 km del sector ciclista del Challenge Costa de Barcelona-Maresme.

Aquí os paso el enlace

http://www.arueda.com/canyon-speedmax-cf-9-0-sl-2a-parte/

Challenge Costa de Barcelona-Maresme. Fracàs o lliçó?

Durant dos mesos havia preparat molt bé (o com a mínim això pensava) el Challenge Costa de Barcelona-Maresme. A més, el passat 27 de maig vaig fer el Half Challenge amb un resultat més que satisfactori. El cas és que m'havia marcat com a objectiu baixar de 10.30, però les coses no van sortir com pensava.

                                     (Amb el casquet blau, sortint de l'aigua i treient-me el neopré)

La natació, amb neopré i una mar lleugerament moguda després del temporal del dia anterior, se'm va fer una mica llarga. De fet, alguns participants es van queixar que hi havia més distància dels 3.800 metres reglamentaris. Vaig sortir en 1 hora 12 minuts, una mica per sobre del que tenia previst, però encara restava el 90% del triatló.

                                   (Foto gentilesa de la meva amiga Nuria Nuño, a l'entrada de Sant Pol)


El sector de bici era totalment pla per la Nacional II, tallada al tràfic per l'ocasió. Eren tres voltes, dues llargues i una curta. Les dues primeres arribaven fins Montgat i la darrera fins Sant Andreu de Llavaneres (així es completaven els 180 km).

El vent és un element decisiu en aquest recorregut. En princpi, bufava en contra quan anaves direcció Barcelona i el tenies a favor quan tornaves a Calella, epicentre de la prova on hi havia els boxes i l'arribada. Però, per desgràcia, va canviar a la tornada de la segona volta llarga. A vegades venia de costat i altres tornava a estar en contra. Vaig acumular molts quilòmetres sense vent a favor i això em va deixar molt tocat, fins al punt que la meva velocitat mitja va baixar considerablement fins arribar a la T2 amb uns discretíssims 32 km/hora (al Half al que m'he referit abans vaig fer un promig de 36,3). Aquella segona volta em va deixar realment tocat...i crec que el meu abandonament final hi va tenir a veure. De fet, per si encara no ho tenia clar, he arribat a la conclusió de que sóc un mediocre rodador (especialment amb el vent en contra) i que no he acabat de trobar el punt de comodidiat a la cabra que requereix una prova tan llarga.
Com a anècdota, us diré que l'ex futbolista i actual entrenador del CE Sabadell, Lluïs Carreras, va estar animant a Sant Pol de Mar (el poble on viu) a tots el triatles que passàvem, i fins i tot em va donar temps de felicitar-lo per la seva bona tasca a la banqueta de l'equip arlequinat.

                                 (Foto realitzada per l'amiga Laura -també la posterior- durant la marató)


Vaig començar amb força la cursa a peu (42 km.). Eren 4 voltes de Callella a Santa Susanna. En aquells moments ja veia molt difícil baixar de 10.30, però com a mínim s'havia d'intentar. El cas és que vaig passar la mitja marató amb 1.45 (rodant a 5.00 minuts el quilòmetre), el que em feia pensar que podria fer un temps més que digne (inferior a 10.40) si mantenia un ritme similar, o fins i tot si afluixava una mica. Però poc després de passar l'equador de la marató, em van començar a fer mal els genolls. Aquest dolor es va transformar en impossibilitat de doblegar els genolls a l'hora de fer cada passa. Vaig baixar el ritme, però sentia molt dolor i quasi no podia còrrer (ho havia de fer com si portès dos pals a les cames). Així vaig aguantar pràcticament fins el 36. Tenia l'opció de completar la cursa caminant, però no és el meu estil i ja vaig ser finisher al ICAN Mallorca amb 10.57. Per tant, no m'aportava res acabar d'aquesta manera.

Reconec que el post-Ironman ha estat difícil. He reflexionat molt sobre el què va passar i m'estic replantejant el meu futur a la llarga distància: com a mínim, en recorreguts tan plans. El cas és que després de parlar amb el meu bon amic i doctor David Riba, segurament vaig patir una sobrecàrrega al quàdriceps durant el sector de bici de la que no em vaig adonar...fins la segona part de la marató. Aquest grup muscular és el que treballa en la contracció del genoll i quan va deixar d'actuar correctament, els genolls van començar a patir i a perdre la seva mobilitat. Accepto la duresa d'un IM, però vaig sentir una gran impotència quan les meves cames van deixar de funcionar. Ningú em pot treure aquest  regust d'amargura.

Artículos Arueda.com: Entrevista a Nicola Spirig, campeona olímpica de triatlón

Sin duda, el sprint entre la suiza Nicola Spirig y la sueca Lisa Norden fue una de las imágenes de los Juegos Olímpjcos de Londres, algo inolvidable para los buenos aficionados al deporte.
Spirig relató en esta entrevista los detalles de este final espectacular y desvela por qué siempre ganas las llegadas apretadas. Una Spirig, por cierto, que ama nuestro país, ya que es habitual verla en el Garmin Barcelona y en las Series Mundiales de Madrid. Además, su bici es BH.

Puedes leer toda la entrevista en el siguiente enlace
http://www.arueda.com/entrevista-con-nicola-spirig-oro-olimpico-en-londres/

Setmana de desconnexió al Pallars

Aquests són alguns del moments (copsats fotogràficament) de la setmaneta que he passat al Pallars Jussà, gaudint de l'esport, la natura, la família i els amics.

A punt de llençar-me al llac de Sant Antoni. Ideal per entrenar en aigües obertes...perquè no hi ha meduses com al mar

 Amb l'amic i Doctor David Riba, després de fer el recorregut Comportes-Raconada-Camping i tornada. L'any vinent farà el seu primer triatló. Té qualitat, i voluntat, de sobres.

 Pujant a Santa Engràcia amb una cabra. No és el tipus de bicicleta més idoni per vèncer el desnivell d'aquest bonic poble (quasi 1.000 metres d'alçada), però qualsevol mitjà de locomoció és bo.

 El meu onle Santi, un dels veïns més ilustres de la vila, ens va rebre i convidar a unes birres fresquetes, ideals per combatre la calor.

Casulament, era la Festa Major de Santa Engràcia. Hi havia missa a les 12 (podeu veure l'esglèsia al cap de la roca), però havia de tornar cap a Tremp.

Cursa de Muntanya a Figuerola d'Orcau

Èxit de participació en la 1a cursa dels Quatre Rocs

a Figuerola d’Orcau

Figuerola d’Orcau, 19 d’agost de 2012.- La 1a edició de la Cursa dels Quatre Rocs ha estat un èxit de participació.

Figuerola d’Orcau ha agrupat més de 200 corredors i caminadors, i una vintena de voluntaris.

Els més matiners, han sortit a les 8:00 hores caminant, a les 9:00 han iniciat la marxa els corredors/es. El recorregut de trail running ha constat de 14 quilòmetres i 600 metres de desnivell acumulat passant per indrets com: la Font Barona, el Molí de Basturs, el Riu de les Riberes, els Estanys de Basturs, Sant Romà d’Abella, l’Ermità de les Esplugues de Conques, la Roca del Bolet de Figuerola d’Orcau, entre d’altres zones. Aquestes han estat imatges innolvidables que s’han conegut al llarg del recorregut, i en les que els participants han pogut gaudir al bell mig de la natura.

El matí de diumenge ha ofert una temperatura força agradable, bon ambient i gent molt disposada a passar-ho bé. Un escenari magnífic al voltant de la piscina municipal de Figuerola ha agrupat tots els corredors i caminants darrera la línia de sortida i, de la mateixa arribada.

Per aquells que ho han desitjat, la cursa Quatre Rocs ha continuat amb un bany a la piscina municipal de Figuerola d’Orcau fins a les 20h del vespre.

Les inscripcions han passat les previsions i han superat totes les expectatives que s’esperaven. Hi hagut 138 inscrits per a la caminada i 76 inscrits per a la cursa de muntanya.

La classificació de la Cursa Quatre Rocs és la següent:

Categoria masculina:

1r- Mario Miron Gracia procedent d’Alcolea de Cinca amb un temps d’1h 2 min i 8 segons

2n- Gerard Jové  Riart de Ponts amb un temps d’1 h 6 min i 10 segons

3r- Martí Gutierrez Farré Barcelona amb un temps d’1 h 6 min i 32 segons

Categoria femenina:

1r- Diana Gasset Piñon  procedent de Barcelona i amb residència a Figuerola. Ha fet un temps de 1 h 31 min 3 segons

2n- Marta Ramo Martí procedent de Tremp. Amb un temps de 1h 33 min i 22 segons

3r- Marta Muntané Pascuet. Ha fet un temps de 1 h 34 min i 22 segons.

El més jove:

Sergi Panero Borrell nascut l’any 2009

El més gran:

Andreu Pascual Ponts nascut l’any 1933

Del total de participants, el 80% són nascuts al Pallars Jussà, o bé tenen una segona residència al nucli de Figuerola d’Orcau, en la qual passen les vacances d’estiu junt amb les seves famílies.

Des de l’organització de la cursa, s’agraeix als participants, a l’Ajuntament d’Isona i Concà Dellà per la bona disposició, als controladors, als fotògrafs i, en general, a tothom que ha ajudat de manera desinteressada perquè la cursa hagi estat possible.

Els responsables de la cursa valoren molt positivament la predisposició de totes les persones que hi ha participat, i reafirma un cop més que la Quatre Rocs ha estat una iniciativa amb molt èxit per la bona acollida que ha tingut.

Així mateix, els veïns/es del poble de Figuerola d’Orcau, estan molt satisfets de formar part i participar d’aquesta cursa, atès que activitats lúdico-esportives com la que s’ha celebrat avui ha fet que es doni a conèixer aquest indret del Pallars Jussà, i a l’hora es fomenti l’esport des de ben petits, fet que s’ha vist clarament amb el nombre de nens i nenes inscrits de menys de 18 anys. 

Entrevistas Arueda.com: Marina Damlaimcourt, a punto para los JJOO

Este sábado, la triatleta madrileña cumplirá su sueño de estar presente en la línea de salida de unos Juegos Olímpicos. Con muchas dificultades y sufrimiento, Marina ha logrado afinar la forma de cara a la gran cita de Londres, como demuestra su interesante 22º puesto en las recientes Series Mundiales de Hamburgo.

Podéis leer la entrevista en el siguiente enlace
http://www.arueda.com/marina-damlaimcourt-pense-en-tirar-la-toalla/

Beach Boys. 50 años de pop delicioso y bellas armonías vocales

Los Beach Boys escogieron Barcelona para celebrar sus 50 años de carrera. Una elección que me permitió disfrutar en vivo de uno de los grupos con los que más he vibrado desde pequeñito. Aunque no están, ni mucho menos, todos los miembros fundadores de la banda (dos de los tres hermanos Wilson ya han muerto) y los miembros principales superan los 70 años, me emocioné en muchos momentos del concierto.

En el Poble Espanyol no hubo un lleno absoluto, pero sí un buen ambiente entre un público muy heterogéneo, con diversas generaciones entre los espectadores. Brian Wilson, uno de los mejores compositores de todos los tiempo (comparable, en mi opinón, al dúo Lennon-McCartney) hacía la friolera de 20 años que no tocaba con los 'Chicos de la Playa'. Su estado de salud no es el más adecuado y, durante la audición, se limitó a tocar el piano en algunas canciones y a poner voz de vez en cuando. Más presencia tuvieron el vocalista Mike Love, auténtico showman y líder de la banda (y quien curiosamente ha tenido pleitos con Wilson por los derechos de autor) y el gutitarrista Al Jardine.

El genio Brian Wilson, al piano, cantando God Only Knows. Donde no llega su voz, alcanza su inmenso talento.

Obviamente, les acompañaban una decena de músicos para apoyar en voces (sobre todo en las famosas armonías vocales que hicieron célebre a la banda californiana) e instrumentos. De este modo, el concierto duró más de 2 horas y nos obsequiaron nada menos que con 45 canciones. Como soy un enamorado de los discos Pet Sounds y Smiley Smile (una 'sucedáneo' de lo que debía ser el faraónico  Smile), disfruté sobre todo God Only Knows, Wouldn't it be nice, Sloop John Bee, Heroes and Villans, Good Vibrations, todas ellas seguidas y de una tacada.

A la izquierda, con gorra, el vocalista Mike Love. A la derecha, Al Jardine, un tipo que me cayó especialmente simpático y que me sorprendió por su naturalidad y espontaneidad.

Artículos Arueda.com: Canyon Speedmax CF 9.0 SL

Una bici ideal para el triatlón sin drafting o para la lucha individual contra el crono. Una auténtica 'pata negra' que he podido probar para Arueda.com en entrenamientos y en el Half Challenge del Maresme.

Podéis leer el artículo completo en:
http://www.arueda.com/canyon-speedmax-cf-9-0-sl/

Marcha cicloturista Quebrantahuesos 2012. La belleza de sentirse escalador

La Quebrantahuesos (que debe su nombre al ave carroñera típica del Pirineo aragonés) es la marcha cicloturista más popular de todas las que se celebra en España, con más de 10.000 participantes y bellos paisajes. Con 205 kilómetros de recorrido, 2.300 metros de desnivel y cuatro puertos de montaña (Somport, Marie Blanque, Portalet y Hoz de Jaca), es un trazado exigente que requiere una buena preparación.

Mi objetivo era bajar de las 7 horas. Para ello, tenía que mantener la forma después de un mes de mayo cargadito, con dos medios Ironman a mi espalda. Y de mucho me sirvieron los consejos de mi buen amigo David Riba, un auténtico especialista en la QH y conocedor, como pocos, del comportamiento del cuerpo humano. Combinaba entrenamientos específicos de bici, en los que se mezclaban sesiones light y cortas con otras más largas y exigentes, siempre apretando en las subidas. Y es que la QH es una prueba para escaladores, lo que en teoría me beneficia.

Pero centrémonos en la carrera. Para empezar, partí con la desventaja de tener un número alto al no poder acreditar marca de años anteriores. Esto es sinónimo de salir muy retrasado, con las dificultades que ello conlleva a la hora de ir adelantado gente. Mi táctica era clara. Chupar rueda de los buenos grupos en el llano y adelantar a la gente en los puertos. Un capítulo aparte merecen los descensos, donde hay muchos tipos que bajan a una velocidad muy superior a la mía (opté por ir por el carril de la derecha sin molestar a nadie) e incluso otros que se juegan la vida. No es de extrañar, por tanto, que más de 200 ciclistas acabaran en el hospital con fracturas diversas.

El Portalet es el puerto más decisivo de la jornada, con sus 29 kilómetros de ascensión. Es necesario haber regulado antes porque se hace larguísimo. La meteorología, por cierto, fue perfecta; sólo apretó el calor en los últimos kilómetros de este coloso pirenaico que separa Francia y España. De los 29 kilómetros, y a diferencia de los puertos anteriores en los que subí a mi bola, hice los 20 primeros con un grupo reducido que subía muy alegre. El resto fui solo porque esta grupeta improvisada se rompió en un avituallamiento (sólo paré en uno: llevaba los bolsillos del maillot llenos de geles y barritas porque no quería perder tiempo).

Después del rápido descenso del Portalet, sólo quedaban los dos kilómetros castigadores de la Hoz de Jaca, en una carretera estrecha y mal asfaltada, de las que se agarra de verdad. Tras coronar, me dejé coger por un grupo, pero no tuve mucha suerte en este aspecto.Nadie tiraba porque hacía viento en contra y me entró el miedo porque vi peligrar el sub 7. Incluso nos cogieron dos grupos más por detrás, pero nadie tiraba... Finalmente, llegó el arreón esperado y el grupo, convertido ya en un pelotón de casi un centenar de unidades, sufrió una montonera a 500 metros de meta. ¿Vale la pena esprintar y correr riesgos? Por fortuna, intuí que algo iba a ocurrir y me abrí a la izquierda de la carretera en el momento oportuno. Me libré por centímetros. Al final, 6 horas 55 minutos y 57 segundos. Me llevé el ORO y aún me sobró una hora. ¡Objetivo cumplido!
Por cierto, no puedo dejar de comentar un tema que está corriendo como la pólvora en las redes sociales: entre los diez primeros clasificados de la QH 2012 habían siete ciclistas salpicados por dopaje. Y para más inri, el ganador, Ángel Vázquez, está sancionado a perpetuidad por dos positivos de EPO. ¿Es justo que ellos compitan contra gente 'normal'?