Challenge Costa de Barcelona-Maresme. Fracàs o lliçó?

Durant dos mesos havia preparat molt bé (o com a mínim això pensava) el Challenge Costa de Barcelona-Maresme. A més, el passat 27 de maig vaig fer el Half Challenge amb un resultat més que satisfactori. El cas és que m'havia marcat com a objectiu baixar de 10.30, però les coses no van sortir com pensava.

                                     (Amb el casquet blau, sortint de l'aigua i treient-me el neopré)

La natació, amb neopré i una mar lleugerament moguda després del temporal del dia anterior, se'm va fer una mica llarga. De fet, alguns participants es van queixar que hi havia més distància dels 3.800 metres reglamentaris. Vaig sortir en 1 hora 12 minuts, una mica per sobre del que tenia previst, però encara restava el 90% del triatló.

                                   (Foto gentilesa de la meva amiga Nuria Nuño, a l'entrada de Sant Pol)


El sector de bici era totalment pla per la Nacional II, tallada al tràfic per l'ocasió. Eren tres voltes, dues llargues i una curta. Les dues primeres arribaven fins Montgat i la darrera fins Sant Andreu de Llavaneres (així es completaven els 180 km).

El vent és un element decisiu en aquest recorregut. En princpi, bufava en contra quan anaves direcció Barcelona i el tenies a favor quan tornaves a Calella, epicentre de la prova on hi havia els boxes i l'arribada. Però, per desgràcia, va canviar a la tornada de la segona volta llarga. A vegades venia de costat i altres tornava a estar en contra. Vaig acumular molts quilòmetres sense vent a favor i això em va deixar molt tocat, fins al punt que la meva velocitat mitja va baixar considerablement fins arribar a la T2 amb uns discretíssims 32 km/hora (al Half al que m'he referit abans vaig fer un promig de 36,3). Aquella segona volta em va deixar realment tocat...i crec que el meu abandonament final hi va tenir a veure. De fet, per si encara no ho tenia clar, he arribat a la conclusió de que sóc un mediocre rodador (especialment amb el vent en contra) i que no he acabat de trobar el punt de comodidiat a la cabra que requereix una prova tan llarga.
Com a anècdota, us diré que l'ex futbolista i actual entrenador del CE Sabadell, Lluïs Carreras, va estar animant a Sant Pol de Mar (el poble on viu) a tots el triatles que passàvem, i fins i tot em va donar temps de felicitar-lo per la seva bona tasca a la banqueta de l'equip arlequinat.

                                 (Foto realitzada per l'amiga Laura -també la posterior- durant la marató)


Vaig començar amb força la cursa a peu (42 km.). Eren 4 voltes de Callella a Santa Susanna. En aquells moments ja veia molt difícil baixar de 10.30, però com a mínim s'havia d'intentar. El cas és que vaig passar la mitja marató amb 1.45 (rodant a 5.00 minuts el quilòmetre), el que em feia pensar que podria fer un temps més que digne (inferior a 10.40) si mantenia un ritme similar, o fins i tot si afluixava una mica. Però poc després de passar l'equador de la marató, em van començar a fer mal els genolls. Aquest dolor es va transformar en impossibilitat de doblegar els genolls a l'hora de fer cada passa. Vaig baixar el ritme, però sentia molt dolor i quasi no podia còrrer (ho havia de fer com si portès dos pals a les cames). Així vaig aguantar pràcticament fins el 36. Tenia l'opció de completar la cursa caminant, però no és el meu estil i ja vaig ser finisher al ICAN Mallorca amb 10.57. Per tant, no m'aportava res acabar d'aquesta manera.

Reconec que el post-Ironman ha estat difícil. He reflexionat molt sobre el què va passar i m'estic replantejant el meu futur a la llarga distància: com a mínim, en recorreguts tan plans. El cas és que després de parlar amb el meu bon amic i doctor David Riba, segurament vaig patir una sobrecàrrega al quàdriceps durant el sector de bici de la que no em vaig adonar...fins la segona part de la marató. Aquest grup muscular és el que treballa en la contracció del genoll i quan va deixar d'actuar correctament, els genolls van començar a patir i a perdre la seva mobilitat. Accepto la duresa d'un IM, però vaig sentir una gran impotència quan les meves cames van deixar de funcionar. Ningú em pot treure aquest  regust d'amargura.